El llenguatge ens fa humans. La capacitat humana d’una comunicació complexa és responsable de gran part de la nostra evolució. La Humanitat, la Història o les societats complexes com les entenem avui en dia no haurien estat possibles sense el llenguatge. Som capaços d’expressar els nostres pensaments i creences gràcies a les paraules, de compartir experiències i d’aprendre d’allò que altres han après abans que nosaltres. El llenguatge és un dels pilars de la nostra societat i s’ha demostrat necessari per a entendre el món. Però també per a construir-ho? 

Molts estudis i investigadors defensen que, depenent de la nostra elecció de vocabulari, de la nostra manera de parlar o explicar una història concreta, estarem modelant la realitat, expressant una visió particular d’una determinada situació i compartint-la amb els receptors de la nostra comunicació, manipulant fins i tot sense intenció, el nostre missatge. De fet, al món del periodisme, la inexistència de l’objectivitat o veritat absoluta és una idea compartida per molts experts. S’assumeix que quan una persona explica alguna cosa, és la seva versió de la història el que està comunicant, tot i que aquesta arribarà als seus receptors com a una veritat objectiva, modelant el seu enteniment de la realitat.

I això afecta a totes les maneres de comunicació, des de la interpersonal a la institucional o corporativa i, per suposat, també a la comunicació que fem des de les ONG o entitats socials. Tot i que, com dèiem abans, les nostres intencions siguin bones i l’objectiu sigui aconseguir un món millor, la nostra elecció de paraules o imatges per a comunicar les nostres accions, manipulen d’alguna manera l’enteniment, la visió, d’una determinada situació.

Sovint, per a explicar el gran valor de les nostres accions socials, les ONG podem fer servir descripcions de situacions de dificultat o de comunitats vulnerables que evolucionin en generalitzacions o estereotips que arriben a la societat, construint una visió falsa o esbiaixada de la realitat. Aquesta construcció, sovint compartida i ampliada pels mitjans de comunicació, pot resultar en majors dificultats per a superar aquestes situacions de vulnerabilitat i exclusió.

Per una banda, necessitem fer arribar les realitats amb les que treballem a la societat, per a demanar el seu suport. Per altra, l’objectiu principal és trencar, d’una vegada per totes, amb els cercles d’exclusió i pobresa tan alimentats pels estereotips i falses concepcions que moltes entitats poden arribar a perpetuar amb la difusió d’imatges o l’elecció de paraules per a descriure els projectes i col·lectius amb què treballen. On posem el barem de la nostra comunicació?

Per això, aquestes línies tracten de convidar a la reflexió. Fins quin punt som les entitats socials responsables de la perpetuació de desigualtats socials a través de la nostra comunicació? Com hauríem de comunicar per a evitar aquest resultat contraproduent al nostre objectiu d’un comportament responsable? Tot val, per tal d’aconseguir fons per a les nostres causes?

Existeixen moltes iniciatives i organitzacions que tracten d’aportar una guia sobre aquest tema, com les que podeu trobar a l’article L’ètica en l’ús de les imatges de les ONG d’acció humanitària, publicat per xarxanet.org, però al final és cada entitat la que ha de fer l’exercici d’autocrítica i reflexió. A l’AEIRaval, estem preparant el Manual d’Identitat Corporativa, al que recollim precisament el tema fonamental de la comunicació responsable. El repte continua.



Carla Pérez Almendros,
Coordinadora Tècnica de l'AEIRaval