El tema del que tracta aquest article no és nou, tradicionalment, la humanitat ha intentat comprendre el perquè de la maldat.  Però la pregunta no deixa der ser actual i objecte d’estudi. En aquest article ens acostarem una mica a les diferents teories i factors que porten als éssers humans a fer coses dolentes i com l’educació en valors ens pot salvar.

La maldat consisteix en obrar deliberadament d’una forma que danyi, maltracti, humiliï, deshumanitzi o destrueixi l’altre, o en fer ús de la pròpia autoritat i del poder sistemàtic per encoratjar o permetre que ho facin. Existeix la convicció de que el mal és una qualitat que posseeixen algunes persones i d’altres no, una cosa amb la que es neix, com una llavor que portem a dins. Altres diuen que les persones no naixem bones ni dolentes, és durant el procés de socialització que ens hi tornem. Aquest article defensa que, el fet que un individu es comporti bé o malament dependrà, en gran mesura, de les normes que la societat en que es troba mantingui vigents. Partint d’aquesta afirmació, algú diria que l’holocaust nazi no va ser una obra de maldat donat que estava legitimat per la societat?

Evidentment hem de considerar altres bases per demostrar que la societat manipula la capacitat moral, no la produeix, i per tant l’individu té la capacitat d’oposar-se a la norma social. La darrera paraula la té cadascú. Entrant en matèria, destacarem algunes dimensions per entendre el perquè de la maldat. 

Primerament podem dir que les situacions ambientals, el context, alteren la nostra conducta i voluntat. El medi condiciona fins el punt de fer-nos fer coses que no pensàvem que faríem. Aquí juga un paper important la pressió de grup. No voler cridar l’atenció, no posar-se en evidència; la pressió de grup ens afecta fins el punt de seguir el joc al grup tot sabent que el que fan no es correcte. Cedim la nostra visió del món per la poderosa necessitat de formar part d’alguna cosa. L’educació en valors proposa actuar amb autonomia en la presa de decisions.

Un altre factor important és l’obediència. Els individus sotmesos a situacions d’autoritat fan allò que se’ls diu, encara que siguin barbaritats. No sol actuem d’aquesta manera per por a desobeir a aquell que ens mana fer mal a algú, sinó que inconscientment deleguem la responsabilitat del mal fet a la figura d’autoritat que ens ho mana: “ho he fet perquè m’han obligat, no és culpa meva”.

Són situacions molt complexes, i hem de tenir eines per fer front a aquestes situacions. En aquest cas, cal que eduquem als infants i joves en assumir la responsabilitat dels propis actes, i fixeu-vos que no estem dient “la culpa” però sí la responsabilitat.

A més, resulta més fàcil fer mal a l’altre si els estigmatitzem, els posem noms despectius, els deshumanitzem i així és més fàcil fer-los mal que si pensem que són, com nosaltres, persones bones i innocents. En aquest sentit l’educació intercultural, el reconeixement de l’altre, la construcció de coneixement partint de postures i cultures diverses, sense destacar les diferències i normalitzant les realitats en la seva complexitat natural, és el repte que els i les educadores tenim per desterrar els estigmes.

Trobem una tercera postura, que en moltes ocasions, si no sempre, pot explicar les dues anteriors. El mal sistèmic: els sistemes de poder creen i conformen condicions que propicien comportaments dels individus que viuen en ella. És la metàfora del cistell podrit, que fa que les pomes que hi ha a dins es podreixin ràpidament. Però no ens hi estendrem en aquesta, ja que està fora del nostre abast, però està bé ser-ne conscients i fer conscients les noves generacions treballant com funciona el sistema i els estrats militar-industrial/econòmic-religiós. Analitzar l’entorn amb criteris ètics per cercar solucions alternatives. 

Finalment, parlarem d’un tipus de maldat en la que presumiblement totes i tots hem caigut. És la més legitimada i excusada, i per això potser la més perillosa. Hem de parlar de la maldat per inacció. En molts casos ens convertim en observadors passius, sobretot si ens trobem en que hi ha molta gent, al carrer per exemple, no sentim la obligació moral d’ajudar a algú que ho necessita, defensar-lo d’una agressió, suposem que algú altre farà un pas endavant i nosaltres no haurem de córrer un risc personal. En aquest fenomen juga un paper fonamental l’anonimat. “ ningú sap qui sóc i no els importa saber-ho”, el sentiment d’anonimat dissol la responsabilitat personal.  A més, es sol evitar l’autoavaluació moral, es busquen excuses,  variables situacionals per redimir-se de la culpa per no haver fet res, falta de temps, la pressa sol ser l’excusa més concorreguda. La postura desitjada en aquests casos seria mostrar actituds de servei i de compromís social, especialment davant de situacions d’injustícia

Per acabar, m’agradaria presentar la figura de l’heroi:  totes i tots podem ser herois i heroïnes, aquell que posa el benestar dels altres, la dignitat dels altres per davant de la seva, que no té vergonya d’actuar, que segueix els seus valors i creences. Ajudem als nostres nens i nenes a ser herois i heroïnes.

 

Esther Goñalons, educadora de Aula Oberta