La comunitat és un terme en constant debat i revisió. Hi ha qui opina que es tracta d’una fita impossible ja que implica unes quotes de convivència difícilment assumibles. No obstant, i en termes educatius, ens remet a una fotografia en moviment, a un horitzó al que pretenem arribar des del convenciment que l’educació esdevé una de les palanques de canvi més poderoses per tal que infants, joves o fins i tot, famílies d’un barri, generin més vincles, pertinences i a la pràctica, coneixent-se més convisquin millor.

Construir comunitat des de l’educació és una pràctica diària, imperfecta i continua que parteix de la base que no són els equips educatius qui treballen per altres membres de la comunitat sino que el màxim d’agents educatius (docents, educadors, infants, joves, famílies, etc.) treballen plegats i organitzant-se millor compten amb més eines davant els reptes compartits del territori. A la pràctica, el que això suposa per molts professionals de l’educació és aprendre a generar noves lògiques de treball compartit, aprendre a negociar, a apropar diferents llenguatges educatius o fins i tot, a cedir i adonar-se que la mirada educativa que tenim sovint dels fets és ben parcial i limitada.

De fet, avui dia, es parla amb molta insistència de complexitat i incertesa educativa. Què vol dir això? En primer lloc, la complexitat descriu un efecte mirall: el que passa al món passa a l’entitat educativa o a l’escola. És per això que podem descriure com una tasca complexa articular i connectar les programacions educatives a temàtiques de rellevància social com la cura pel medi ambient, fòbies actuals (sexisme, classisme, racisme), desigualtats econòmiques, l’ús de les xarxes socials, etc. En segon lloc, la complexitat evidencia la necessitat que per respondre-hi amb millors condicions els equips educatius necessiten del màxim de visions i coneixement, per comprendre el que tenen davant, sabent a més que no hi ha respostes totalment segures ni per sempre.

Davant aquest escenari, la dimensió comunitària de l’educació és sens dubte una de les vies més efectives de les que disposem. Ens permet sumar visions i generar un relat educatiu que en clau comunitària ens facilita una pràctica educativa més complexa coherent a la complexitat actual. Des de l’AEIRaval treballem des d’aquesta perspectiva i ens queda molt camí per recórrer. Les etapes viscudes fins ara, ens remeten a exemples com: Prometeus: comunitàriament identifiquem i superem els obstacles que generen distància entre els joves i la universitat; Grup motor de famílies: famílies i equip educatiu comparteix un espai horitzontal; Mòdum: triangle pedagògic entre jove, centre educatiu i mentor/a; Viver d’Aprenentatge Comunitari: amb els centres educatius identifiquem necessitats formatives compartides, dissenyem formacions i generem relacions entre nosaltres; Pla d’Atenció a Infants i joves amb Discapacitat i trajectòries d’èxit: de la ma de les administracions ens hem proposat ser més inclusius; Coordinacions amb els centres educatius: identificar objectius educatius compartits incorporant la veu d’infants o joves.

De totes maneres, i en lògica comunitaria sabem que només es tracta d’etapes i que el camí és el procés desitjat, perquè tal i com diu la fita: Si camines sol aniràs més ràpid, però si camines acompanyat arribaràs més lluny!

 

Edgar Iglesias

Referent d’estratègia de l’Àrea Tècnica