Un dels meus moments preferits dels anys d’institut era el de netejar taules. La classe s’aturava i dedicàvem una estona a aixecar-nos de la cadira, anar al lavabo a buscar aigua, parlar amb la resta de la classe i esborrar (no sense certa pena) els dibuixos i frases del mes per deixar aquella fusta verda, neta i enlluernant una altra vegada. Al llarg de l’època escolar he pogut fer-ho desenes i desenes de vegades, sense que fos res més que un moment de distracció per trencar amb la rutina de les classes.

Va haver-hi un dia a primer de la ESO, però, que no oblidaré per molts anys que passin, en què la mestra, mentre acabàvem de mullar les taules, va fer-nos seure amb la neteja a mig acabar. Ens va mirar molt seriosa amb un tros de paper de WC a la mà, i movent-lo a l’aire, va dir-nos: “Això és el món. Som 25 persones a classe i teníem un rotllo de paper per a compartir i assecar les taules. Només 7 l’heu fet servir, i això és el que queda: un tros petit i estripat per a la resta. Així funciona el món en què vivim. Aquest paper és el món”.

Tothom va entendre que aquell comentari no pretenia esbroncar a qui havia gastat el paper, sinó simplement fer-nos pensar. Tenien la culpa les persones que no havien eixugat la taula d’haver-sen quedat sense? Unes per distretes, les altres per mandroses o cansades, altres per estar ajudant a un company o endreçant la classe: tothom tenia un motiu pel que feia “tard” i cap justificava que s’haguessin de quedar sense el mateix que qui havia pogut acabar primer. Passat aquell moment de reflexió, la classe va continuar amb normalitat, i per sort (cosa que al món real no passa), vam poder anar a demanar més paper perquè tothom acabés amb la tasca.

Avui, molts anys més tard, recordo les paraules de la meva professora de literatura, de qui he oblidat pràcticament totes les coses que va dir-me fora de l’aula, excepte això, i penso que és molt probable que ella no recordi ni tan sols aquell moment. Com a mestra, dedicava la major part del dia a transmetre coneixements i valors, com fan totes les persones que es dediquen a l’educació per vocació, però casualment, de totes les coses que podia haver recordat, recordo aquesta. Estic segura que la resta de la classe no va parar gaire atenció a aquest fet, però guarden altres moments que els han quedat gravats i que els han ajudat com a mi (poc o molt) a construir-se i pensar en les coses que els envolten.

És per això que les persones que ens acompanyen al llarg del nostre procés d’aprenentatge són tan determinants: són un exemple, ens guien i ens obren els ulls, incidint en cada persona d’una manera única i personal. Educadors, educadores: potser vosaltres no en sou conscients, però hi ha persones voltant pel món i recordant les vostres paraules, imitant els vostres actes i agraint que un dia, per casualitat, els ensenyéssiu (quasi sense voler) una cosa que mai oblidaran.

 

Ana Maestre Sebastián
Responsable de comunicació