Les persones funcionem per prioritats; és a dir, portem a terme primer aquelles coses que pensem que són més importants que d’altres.  Com a éssers humans tenim necessitats bàsiques que hem de cobrir, entre elles menjar, dormir, sentir-nos segurs i estimats o formar part d’un grup.

Com és obvi, hi ha unes necessitats que han de ser cobertes en primer lloc per tal que es puguin donar la resta, que sovint són considerades com a secundàries però no per això menys importants.  Malgrat semblar evident, això no és tan clar dins la societat consumista i accelerada en què vivim.  La pressió de la societat ens porta a relacionar-nos de forma virtual; a publicar les nostres vides a les xarxes constantment (o almenys el que volem mostrar); a sentir-nos més importants si consumim certes marques; a fotografiar i filmar tots els moments de la nostra vida (malgrat aquells arxius es quedin al disc dur i no els mirem mai més); a viure connectats a la xarxa cada minut del dia; a fer les coses de forma ràpida i sense meditar; o a evitar fer tasques que requereixin molt esforç i temps, entre molts altres aspectes.

Sortir d’aquests marges establerts és ser diferent, ser estrany, és ser un ruc, és no estar al dia, i tot sembla indicar que es valora més la quantitat que la qualitat. Per posar algun exemple, preferim tenir cinc jaquetes d’una qualitat inferior (que segurament ens duraran una o dues temporades) que tenir una jaqueta de qualitat que ens duri gairebé tota la vida. El motiu és que segurament ens avorrirem de portar aquella mateixa jaqueta sempre o pensarem que una persona “moderna” no pot vestir sempre igual.

Preferim comprar un paquet de quatre napolitanes que un quilo de fruita tot i saber que els dolços estan fets de sucre i no ens alimentaran tant com la fruita. Però és més fàcil fer la compra a un gran magatzem i agafar un paquet de plàstic ple de brioixeria industrial que anar a la fruiteria, agafar una bossa, seleccionar les fruites que volem i esperar a caixa a que ens les pesin i les paguem.

La dificultat ve donada quan transmetem aquests ‘no valors’ a les noves generacions. Quan treballem l’exterior i no l’interior. Quan eduquem els infants en l’estrès, en la llei del mínim esforç o en fer i fer sense donar lloc a la reflexió. Aquí és quan es perd l’essència de les coses i quan la societat és perverteix.

Per aquesta raó que trobo important parlar d’estratègia. Per poder aprendre a prioritzar, les persones hem de ser i aplicar  l’estratègia. I en aquest sentit, una persona estratègica seria aquella que pot portar a terme una sèrie d’accions molt meditades, encaminades a un fi concret i determinat. Per tant, entenem que una persona que prioritza és una persona que reflexiona què vol a la seva vida i busca alternatives, opcions i recursos per a poder aconseguir els objectius que s’ha establert. I això òbviament, no ho fa un cop a la seva vida, sinó que aquesta reflexió és contínua i va modulant-se segons les circumstàncies que van donant-se i segons altres factors que influeixen en la consecució de les metes plantejades.

Per anar acabant, trobo que podem començar l’any 2019 amb uns quants reptes. És necessari donar amor, afecte, moments i experiències als infants. És important educar en valors, posar límits, donar espais de comunicació i reflexió tot respectant els ritmes de vida de cadascú. Això és el realment prioritari: estimar i cuidar.

Per aconseguir-ho hem de fugir del materialisme i de les pantalles, hem d’evitar mostrar una façana que no és el reflex real del que som, hem de valorar les persones pel que són i aporten i no pel que tenen perquè al cap i a la fi el que perdurarà en el temps serà el nostre interior i els records d’aquells moments espontanis o no, compartits amb les persones que hem volgut tenir al costat. És prioritari que pensem i reflexionem quin tipus de societat volem i que ens hi posem a treballar de valent amb els nens i nenes als que eduquem per poder ser una mica més feliços cada dia.

 

Raquel Díez Nievas, educadora d’Aula Oberta