Que aixequi el braç qui no ha dit mai: “deixa-ho, ja ho faig jo”.

Que aixequi el braç qui no ha dit mai: “ets tonto, que fas?!”

Que aixequi el braç qui no ha dit mai: “pensa abans de parlar!”

Que aixequi el braç qui no ha dit mai: “t’he dit que no i punt!”

Que aixequi el braç qui no ha dit mai: “vols acabar com jo?!”

Amb aquest article, volem fer arribar als lectors nous plantejaments, nous dubtes i qüestions sobre la manera que establim per a comunicar-nos i relacionar-nos amb els nostres fills i filles.

Així doncs, què entenem per comunicació? Nosaltres, considerem que la comunicació serveix per a transmetre i rebre informació, per a expressar emocions i sentiments, per a fer arribar arguments, idees, interessos, etc. La comunicació serveix també, d’una forma o altra, finalment per a vincular-nos a altres a través d’aspectes com l’empatia i l’escolta activa.

I quan la fem servir amb els nostres infants, què passa? Doncs, que acostumem a equivocar-nos. La comunicació amb els nostres fills i filles no consisteix en parlar sempre i repetir les coses mil i una vegades. Aquest fet ha de ser un espai d’intercanvi i comprensió sa i positiu. Cert és que la comunicació amb els nostres nens i nenes resulta ser complicada, ja que cada infant és un món i la relació que establim és diferent d’un fill a un altre.

Hem de ser conscients que moltes de les formes que tenim de comunicar-nos influeixen directament en la manera d’expressió i relació dels nostres fills i filles. El que dic avui, ho repetiré demà. I el que repeteixi demà, repercutirà al meu entorn.

Quantes vegades diem als nostres fills que no s’ha de mentir, que han de dir la veritat, i que, han de parlar amb respecte…? I nosaltres? Ho fem? Fem el que diem? Som realment un model o exemple pels nostres infants? No hi ha una resposta exacta a aquestes preguntes, nosaltres els adults creiem actuar de la millor forma per tal de protegir als nostres fills i filles. Però, moltes vegades ens equivoquem. Actuem en contradicció al que diem i per tant no som coherents.

I quan no sabem què fer? Què fem? Tampoc tenim resposta a aquestes qüestions. Però, considerem que la clau està en escoltar i deixar expressar. Deixar que els nostres infants puguin transmetre’ns allò que senten o pensen, ja sigui parlant o actuant. Hem d’intentar aprendre a escoltar no només la veu, sinó també l’acció.

Els gestos i les nostres accions són també eines que utilitzem i poden ser elements essencials en la nostra comunicació. Una carícia o una mirada, moltes vegades poden dir molt més que una paraula. Hem d’aprendre a comunicar-nos més enllà de l’ús de la pròpia veu, hem de fer servir el nostre cos com a eina d’expressió, hem de conèixer als nostres fills i filles i saber què dir o fer en aquell moment concret.

La comunicació amb els nostres fills i filles es la clau d’una bona relació, ja que ens permetrà conèixer-los i descobrir els seus sentiments. I en referència a l’autor Paulo Coelho: “Existe un lenguaje que va más allá de las palabras”.

 

Silvia Bosch, educadora del grup de +Menuts.
Zahira Seleme, educadora del grup de Grans.